Anàlisi lexicomètrica: Monges en acció! (1 de 3)

Introducció

El moment excepcional que vivim reflecteix un amalgama de relacions conflictives i de canvi inusuals que han contribuït a trasbalsar especialment l'àmbit polític. La realitat sociopolítica viu un sotrac constant mentre un allau de noves variables incideixen aportant matisos que afegeixen més complexitat, i més dificultat per comprendre la situació actual. Així si l'anomenat 'Procés català' no fos ja un tema suficientment controvertit i rellevant, el calendari electoral contínuament avançat, l'emergència de partits polítics i la fi del bipartidisme són el símptoma inequívoc d'aquest esperit 'fi de segle' tan característic del recent estrenat segle XXI.

Aquesta tempesta perfecta amb l'horitzó d'una crisi econòmica sense precedents propicia l'aparició de fenòmens curiosos, personatges desconcertants, carismàtics, altrament dits populistes. Dins aquest panorama han estat les dones qui han resultat capaces d’escoltar i arreplegar el clam de la societat millor que ningú, recuperant les maneres que la política (masculinitzada i vigorèxica) havia oblidat. És en aquest darrer punt on apareixen dues figures que lliguen perfectament amb la temàtica de l'activisme polític, però també amb la més profunda tradició del país. Però les dones a les quals em refereixo són, fins i tot, i molt més enllà, extraordinàries per diferents motius, són dues dones força mediàtiques, l''ofici' de les quals, no es pot ignorar, és ben particular: les monges Sor Teresa Forcades i Vila (benedictina, fundadora de Procés Constituent) i Sor Lucia Caram (dominica).

(demà la resta)  

Bloggout!

Contemplar els paisatges de la blogosfera com un escenari on tenen lloc diàlegs i dialèctiques, mecàniques de la societat i la cultura, estratègies del poder econòmic i polític, en general, l'arena de les forces vives. Sumar-se a aquest riu i crear una identitat nova (però em temo que sovint aquest voler només significa 'no tenir', o 'no ser en el lloc').

Escriure un post és ja formar part d'un tipus determinat d'escriptura, un pas endavant que et situa en aquesta construcció col·lectiva, on les bitàcoles són els recursos humans de la xarxa. Una milícia que assumeix la vigilància i l'activisme de la representació individual.

El mateix èxit del blogs evidencia que les narrativitats en la xarxa contribueixen a configurar el sentit del món a través d'allò episòdic, la virtualitat, com a proposta d'una nova identitat. La familiaritat amb la que adaptem qualsevol escenari a la condició de realitat, presentada sota els paràmetres de l'experiència compartida, revela una vegada més l'enorme adaptabilitat de l'individu; i de com més enllà de les ficcions hipertextuals, amb una senzillesa i naturalitat sorprenents, instaurem lògiques que aporten estabilitat, crítiques que no estan destinades a combatre, sinó a la reconfiguració.

Nietzsche va formular amb l'etern retorn el destí de l'individu com un horitzó on el joc sobre l'inici i el final perd la perspectiva. No es pot negar que les manifestacions i expressions a través d'Internet -xarxes socials i blogosfera-, configuren realitats que responen a aquesta idea: l'absoluta absència d'horitzó. I és tan gran la certesa que ningú es planteja la necessitat d'una clausura, perquè en l'actualitat les figures de la reversibilitat es troben representades en el món gràcies a la tecnologia: el seu tropos omniscient és l'actualització.

Actualització que és un avanç de la immortalitat, un destí que només gosem somniar, però que ens avergonyeix admetre, com una cosa bruta. Però no és aquest l'objectiu que tots desitgem, l'actualització del material, del software, del cos i de la ment? Aquesta impossibilitat impregna les xarxes socials, i en part per això no es tanquen blogs, ni pàgines, ni ciberíades que, senzillament, cauen en el corrent. És la imatge final que domina la mitologia escandinava, Jörmundgander la serp fantàstica que rodeja el món delimitant-lo i copsant, alhora, les seves possibilitats i el seu final.

Cibertext strikes again

Definir primer quines apropiacions del text inspiren l'aparició i independència del cibertext és el propòsit de les explicacions sobre oralitat i escriptura. Quines apropiacions? Sobre la interpretació i la intervenció respectivament; són aquestes dues accions realment subseqüents i alternatives o es produeixen simultàniament? Jo opto per la darrera opció.

El hipertext clàssic de Michael Joyce Afternoon es pot qualificar ja de hipertext modernista amb trets postmodernistes. És una ambiguació demodé. Com quan alguns pregunten entusiasmats als creadors de jocs interactius i es sorprenen veient que aquests són els menys optimistes respecte les possibilitats de les experiències virtuals.

Per què es parla de llibertat quan es parla de texts? Qui té més llibertat, un lector amb una pantalla o amb un llibre a les mans? Tu no tiraràs la pantalla però jo si puc llançar-te el llibre i sortir, marxar, disculpa...ho sento! Saps què? te'l regalo! És teu el llibre.

Ressaltar que moltes d'aquests lectures són ficcions però no narracions, segons Aaerseth el hipertext no és una nova configuració de la narrativa sinó una alternativa...ho és?

Podrien sotmetre el hipertext al test de Turing com a l'escena de Blade Runner. Quants hipertexts coneixes que es comportin com llibres? Quants llibres coneixes que es configurin con hipertexts?

Lectures ergòdiques que no precisen la narrativitat i texts que no ho són. Compte amb la zona de relax on no hi ha narrativitat. És un joc! Gaudeix! De veritat pensen que ens sedueixen col·locant mapes? Au va!

Sense el Text no existiria el Gòlem, ni la capacitat invocadora de presentar durant segles l'oportunitat al caos. Al contrari el hipertext es perd en la il·lusió de voler fer reals les presències dels innombrables. Vol fer aparèixer en l'Ara una estructura on el temps es plega sobre si mateix com un milfulles [el Text], quan aquest s'amara amb una sola gota que impregna del primer al darrer full d'aquest plec.

De moment no es pot superar aquesta estructura al voltant del text que ha estat capaç d'empresonar el coneixement, amb totes les seves imperfeccions. No obstant, ha nascut en aquest captiveri, la literatura, probablement una de les presoneres més belles i arrabassadores, causa de totes les desesperacions...perquè ningú comprèn, com pot ser, que no vulgui traspassar aquest llindar, i desaparèixer.

És aquest darrer pas el que qüestiona la hipertextualitat. El seu repte comença en aquest final.

Presentació: Ulysses. Immersió, 24 segons [Stephen Dedalus]

Així comença el seu pròleg a l''Ulises' José Mª Valverde 'La mejor manera de leer Ulises sería zambullirse en sus páginas, dejándose llevar por el poderío musical y ambiental de su palabra, y encomendando confiadamente sus oscuridades a la esperanza de una gradual familiarización con la obra'

Quan esdeveniments antics es podien concebre com successos quotidians. Una època on el mite mai es nomenava sinó per inferències que subjugaven i garantien l'ordinalitat. Podem dir que la immersió era el producte d'aquesta tradició literària.

Aquest camí s'accelera fins el vertigen i arriba al zenit de l'autoreferencialitat sota l'esclat de les bombes i les guerres massives. Mai la destrucció havia parlat tant obertament de la condició humana. Un missatge que omet l'esperança del seu diccionari per arreplegar totes les variants de la massacre. Per un balcó de París desfila el cadàver de l'autor, objecte de bromes per part d'una munió de joves al voltant de la figura imponent del jove Buck Mulligan.

Mentrestant, cercant l'obliqua generositat del sexe de Molly, l'hebreu errant cova 24 segons d'una intensitat matisada per l'etanolidíac recorregut dublinès. Després ens comenta: -Amb lliçons inesperades a una edat inapropiada vaig consumir les referències creuades de la immersió. Sabia estar completament perdut. Per moments, fins i tot, vaig planejar l'escomesa personal, la iniciativa, la sortida, l'avenç i el diluvi. Després només la vida. Quant a la interactivitat em va arribar tard. Massa per omplir, sovint només he vist en aquestes proclames una buidor semblant a la que em proclamaven des dels paradisos més distants, però en les quals, no s'escenificava tragèdia ni comèdia, sinó pura representativitat. No volia entrar en aquesta farsa. Ara, finalment dono gràcies de ser prou gran per poder observar com aquestes produccions, aquells jocs que ragen, volten al meu costat. Ja no soc reticent a l'experimentació, senzillament, no tinc por-.

Absaló, Absaló!

Com que la nostra experiència es veu alterada per la tirania de les condicions, de l'ambient i les ocasions, no trobo inadequat començar aquest post parlant d'una sèrie de dubtes inconnexes que m'assalten després de la lectura dels texts proposats a la darrera proposta -i tinc la sensació que aquí alguna cosa transcendental reverteix en nosaltres- per part del nostre consultor de l'assignatura. Una petita mostra:

1. Per què la industria dels videojocs s'adreça als adolescents? El terme adolescent és un neologisme. Fa 100 anys no existia, es passava de la infància a l'edat adulta segons les necessitats de l'experiència, que marcava la pauta de les transformacions de l'individu al llarg de la vida. I què representa l'anunciada posada en marxa d'aquest atac al cim de la nova narrativa hipertexual sinó una projecció que pretén conquerir un espai reservat a les empreses col·lectives? Potser una nova formulació de l'individu dins els límits de la indefinició seguint el model de la innovació tecnològica. Una elongació en el nínxol dels nous materials que semi-condueix la nostra condició.

2. Va crear la impremta una necessitat de texts qüestionant-se el mateix suport escrit i la nova naturalesa que aquests haurien d'instaurar per no donar pas al discurs de la ficció narrativa? És a dir si els relats que van eclosionar després de la impremta són o no conseqüència d'aquesta, o formaven part d'un llegat ocult que esperava l'aparició de noves propostes d'expressió? I també, parlem de narrativa quan parlem de hipertextualitat?

3. Una trobada inesperada, no pas res nou, sinó una idea que ja existia. Allò que fins fa poc no podia dir, perquè era presoner de les categories que manlleven la ignorància per camins trillats, finalment clou amb la descoberta d'una dialèctica profunda. Potser per fer palesa la rotunditat de l'afirmació clàssica que diu 'els rius profunds fan poc soroll', però molt probablement perquè encara guardava certa ingènua apetència per les troballes inesperades; el cert és que la lectura del fragment 'Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrónica' m'ha alliberat, momentàniament (de la mateixa manera que manifestem alegria quan ens trobem amb un amic que fa molt temps no veiem, però ràpidament es palesa que aquella amistat, no era tan gran, i després ens quedem una mica decebuts, amb la vida, i la jutgem cruel).

Així doncs, llegint les darreres aportacions, faig meva la qüestió que planteja Domingo Sánchez-Mesa Martínez, la dialèctica immersió-interactivitat, com un preludi que pot mostrar-me (però no necessàriament, que tot preludi és només una promesa) un debat arrelat en les simes de la narrativitat i la ficció, reialme d'allò imaginari.

Amazones en la xarxa

(Arrossegat pel Maelstrom imparable de materials de l'assignatura, voldria trobar un centre de gravetat permanent. Així doncs continuo la recerca de blocs, tinc clar que vull documentar un procés d'activisme en la xarxa, però encara no em decideixo pel tema)

Abstract: Hipòlita, Hipàtia & Hipertext

La Xarxa té totes les semblances, descriu totes les panoràmiques del diluvi, i del paisatge oníric; en un altre moment hauria estat descrit com un riu, o un mar-oceà, una representació d'allò imaginari màgic, perquè no, l'espai perfecte, en expansió constant, atemporal, infinit, profund, liquid. Avalò, o el bosc de Brocelandia, feréstegues superfícies on la intertextualitat teixeix els brodats de la nit. Avui la xarxa és l'espai per atreure un escamot de dones que aposten pels laberints de la hipertextualitat.

Perquè sovint aquests paisatges de la Il·luminació es veuen arrasats per tota mena d'integrismes, les trajectòries que descriuen les ciberfeministes escapen del senderi de la quotidianitat, aparentment. En realitat els seus interessos operen en l'àmbit de la violència que exerceix la societat en la llar, el poblat, la plaça. Aleshores el fòrum és el cenacle de l'abandonament als manaments, l'ètica i la civilització, una perversió que exclou el 50% de la societat humana. En algunes regions a més hi ha una guerra cruenta amb bales, canons, ciència, religió i molta estupidesa.

No vull donar més pistes, és precís que l'individu cerqui per si mateix quina escletxa seguir de reüll, amb complicitat, abans d'endinsar-se en al·lucinacions compartides; perquè al capdavall, som matèria del somni, som viscuts pels somnis. Però jo només volia saber si, somnien les ciberfeministes amb dones elèctriques?

Cercant materials pel projecte de recerca, l'anàlisi lexicomètric, començo amb molt interes la lectura del 'Manifiesto Cyborg' de Donna Haraway.

I might be wrong

Fins aqui allò relacionat amb les condicions anteriors a la hipertextualitat.

A partir d'aquí tot és futur. Tot està per fer, i per tant resulta arriscat aventurar res. Per suposat ho farem. Amb l'ajut de la condició hipertextual i una bona dosi d'esperança.
La meva experiència amb la hipertextualitat comença amb la realització d'un bloc. Com en el relat de Cortazar, és clar que, en realitat, penso que un bloc em va crear, atiant noves relacions a les quals hom havia de respondre en nom d'una nova identitat. 

Aquesta nova configuració del 'jo', força inexperta, té, no obstant, unes poques certeses, més aviat, unes presències que actuen com a vincle amb un horitzó d'experiències, de moment, difuses, com ectoplasmes, però, que consti, força reals, són totes elles tant físiques com sensorials, concretant: la percepció que el cos perd la centralitat; sentir-se en el vertigen de l'escriptura no seqüencial; una continuada sensació d'ésser observat, i més que aniré descrivint (perdoneu però l'evocació de tantes entitats em causa cert vertigen)

Un terror semblant a la Revolució que es precipita, engolint-nos. El pitjor és que no saps si formes part. El Caos, guardià de les portes de la hipertextualitat, et demana una completa transmigració a partir de tots els paradissos 'post'. No cal dir, però és necessari advertir-ho: I might be wrong.