Dr. Strangelove: endollats a la societat informacional?

A la seva Tesis VII¹ Walter Benjamin inclou una afirmació en principi sorprenent que obre la reflexió sobre els trets que caracteritzen el 'progrés' tecnològic i cultural de la nostra civilització, aquest pas de la cultura a la barbàrie avui es pot representar amb la coneguda com la Bretxa Digital (Digital Divide), tal i com s'explica en el article d'Emili Prado, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

'La superioridad con que la historia cultural suele presentar sus contenidos es una apariencia que deviene de una falsa consciencia. El materialista histórico adopta una actitud bien reservada frente a dicha historia cultural. Para justificar esta actitud, basta solamente con echar un vistazo al pasado: todo el arte y la ciencia que el materialista histórico perciba tiene sin duda una procedencia que él por cierto no puede contemplar sin horror. Pues todo eso debe su existencia no tan sólo al esfuerzo de aquellos grandes genios que lo han ido creando, sino también –en mayor o menor grado– a la esclavitud anónima de sus contemporáneos. No hay ningún documento de cultura que no sea al tiempo documento de barbarie'

La bretxa digital en 2006. Ordinadors per cada 100 persones. http://en.wikipedia.org/wiki/Digital_divide#The_global_digital_divide

1 Es tracta de les 'Tesis de filosofia de la història', un text de sobrecollidora bellesa i profunda reflexió sobre filosofia de la història.

Dr. Strangelove: endollats a la societat informacional III?

Ara que està de moda parlar de la impossibilitat del discurs de gran recorregut, del gran relat que és referència d'una cultura, la humana, i de l'arribada de les narratives autoreferenciades, com per exemple l'hipertext, no estaria de més parar atenció a la frase atribuïda a Marx1 sobre el paper d'alemanys i francesos en la Revolució Francesa. 

L'explicació de l'epifenomen de la contemporaneïtat (postindustrial, postmodern, posthistòric) en si mateix és un gran relat hipereferencial que desemboca en el nostre gran text sapiencial: la nostra Bíblia negra. O també podríem parlar d'una declaració lenta, a l'alemanya -com diria Thomas Mann- sobre un procés que suposa, abans de res, el darrer impuls asimètric d'una revolució industrial amb els paràmetres de les noves tecnologies del segle XXI.

Perquè si s'entenen els processos de l'era de la informació com una resposta intel·ligent (una reacció al 'problema') que obeeix a raons geoestratègiques, com s'expliquen les anomalies d'aquesta malformació congènita que alimenta desigualtats cada vegada més insalvables? 

Que la tecnologia2 i les seves realitzacions han esdevingut formes de dominació i control al mateix temps que eines per la millora en les condicions generals de vida d'una bona part (i per tant insuficient) de la humanitat, no pot sinó portar-nos a la reflexió sobre la Revolució francesa, i la frase atribuida a Marx, adaptada al nostre temps: si 'ells' van pensar la 'tecnologia', ens correspón a nosaltres 'fer la tecnologia'.

1 'La Revolució la van fer els francesos, però la van pensar els alemanys'.

2 Melvin Kranzberg 'La tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral'. Això mateix es pot dir de la bomba atòmica

Dr. Strangelove: endollats a la societat informacional? II

Armand Mattelart (2002, Historia de la sociedad de la información. Barcelona. Paidós) ens proposa una revisió sobre les dinàmiques que portaran a la consolidació de la societat de la informació. Una nova realització que es vol presentar com el model de integració i participació radical de la societat però que l’autor denúncia respon en realitat a una estratègia conjunta enfocada a l’apropiació dels mitjans de producció, l’obtenció maximitzada de beneficis econòmics i el control polític i social per part dels poders neoliberals. 

L’autor inicia el seu relat amb una introducció històrica a través de personatges rellevants en la revolució científica que s’inicia en la modernitat: Bacon, Leibniz, per entroncar amb la il·lustració i els projectes de racionalització de l’individu i el territori gràcies a les noves tècniques estadístiques i matemàtiques, les noves descobertes en el camp de la física y els invents, la millora de les comunicacions etc. que contribueixen a suprimir les fronteres de l’espai físic en l'escenari del colonialisme que precedeix la globalitat. 

A continuació les lògiques empresarials i l’organització laboral prepara el camí pel model fordià de producció, avantsala de l’especialització que contribuirà a l’aïllament de l’individu en nínxols on veu, progressivament, minvar la seva significació dins les dinàmiques de representació en la societat de la informació, tot i les preteses evidències per part dels poders polítics i socials de pretendre que aquest procés és el camí per la progressiva democratització. 

La principal tesi de l’autor és que la societat de la informació és una invenció desenvolupada per les grans potències tecnològiques arran la caiguda del bloc soviètic, una resposta en clau geoestratègica amagada sota la proposta que aquesta és la resposta a les demandes i necessitats de democràcia i representativitat. Un repte que amenaça amb una presència invisible però innegable ens obliga a repensar sobre els espais comuns, recuperant la idea de societat que integra l’individu en el món.

Hiperliteral: Roland Barthes, autor del Quixot (3)

No voler escriure allò llegible sinó fer possibles les lectures a través dels texts escribibles va ser el propòsit de caire borgesià que va perseguir com un somni amazònic, que s'enfila en els ocasos parisencs, a Roland Barthes. De la seva obra, però, vull destacar,a banda del memorable S/Z, o més aviat, l'escriptura del Sarrasine (també escrit per Balzac), la seva obra magna: El Quixot.

Atribuït en altres ficcions a un tal Pierre Menard (injustament oblidat), que jo sàpiga, el de Roland Barthes és infinitament superior. Vull anticipar-me a les possibles i previsibles objeccions, afirmant que certs textos, tothom ho hauria de saber, comporten un risc, que pocs poden concebre, i menys encara, uns pocs escollits, estan disposats a suportar. L'operació que comporta és una escissió de tal calibre que irremeiablement condueix a la bogeria i l'oblit, o a l'oblit i la bogeria. Sinó, com es pot concebre que el mateix Barthes mai va fer el mínim comentari sobre l'obra que, no hi ha dubte, constitueix el seu cim? Jo estic convençut que tots els seus escrits són aproximacions, tempteigs, mers esbossos d'aquell altre text.

Perquè cal aclarir-ho, allò que Roland Barthes vol escriure no és una versió sinó el mateix Quixot. El mismísim Quixot, que no càpiga dubte, escrit fil per randa, escrit ex novo. Idèntic des del primer fins el darrer espai en blanc. Una advertència: el fet inusual que un Quixot nou, però escrit ara, idèntic al de Cervantes, esdevingui un text llegible i escribible al mateix temps, certs astrofísics l'anomenem Big Bang.

Com desaparèixer completament (g)

Un  episodi de l'Odissea d'Homer, quan Odisseu per escapolir-se del voraç - i cec - gegant Polifem, diu anomenar-se 'Ningú' i així quan la resta de companys gegants es sumen a la recerca dels (acollonits) grecs, amagats entre un oportú ramat, pregunten: - qui t'ha fet això Polifem? - ell respon (pobre ignorant) - ha estat Ningú! - ells es miren i pensen (aquest ximple s'ha auto-lesionat o anava tant mamat que no sap ni com s'ho ha fet això...!).

Mentrestant els grecs, cada vegada en un número més petit, s'escapen gràcies a les argúcies d'Odisseu, un paio enginyós de mena.

Aquí acaba la història i comença la meva explicació d'aquest mot amb el qual m'identifico en la xarxa: Nikto - res, 4 pàgines sobre bicicletes i prou-, que és un advervi rus que significa 'ningú'. És una manera rebuscada i inútil de incidir en la personalitat amagada de la virtualitat, i si a més afegeixes la desconeixença de l'idioma de Tolstoi...constitueix un exercici de doble ocultació totalment infructuós, estèril si voleu. Però hi ha una manera millor de penetrar en els abismes de la hipertextualitat que renunciar al llast de l'autoria i la individualitat?

Probablement estigui equivocat (e)

Suposo que afirmar que sempre he refusat dels blocs i les pàgines personals (no tinc Facebook) pot semblar tant estúpid com aquells que dient que no tenen televisió esperen l'admiració i aprovació dels seus congèneres (són doblement estúpids perquè el que provoquen és el contrari: un rebuig generalitzat, un enuig sord i persistent).

No és aquesta ni molt menys la meva intenció. Tampoc afirmaré que la causa sigui no tenir res a aportar, entre d'altres, això podria induir a pensar que aquells que capitanegen les pàgines personals són els més interessants i intel·ligents de tots.

Senzillament, em fa molta mandra, i ara si que estic segur que més d'un em comprendrà, tot i no estar d'acord. Però al mateix temps també amb molta raó, deixarà de llegir això. Ho comprenc i fins i tot el felicito!

Si malgrat tot això segueixes llegint, bé, suposo que estaràs amb mi, és a dir, no pots ser cap altre que un estudiant de la UOC, concretament matriculat en 'Escriptures hipertextuals', empès pel nostre extremadament actiu i encoratjador consultor, Joan Campàs Montaner.