No voler escriure
allò llegible sinó fer possibles les lectures a través dels texts escribibles va
ser el propòsit de caire borgesià que va perseguir com un
somni amazònic, que s'enfila en els ocasos parisencs, a Roland Barthes. De la
seva obra, però, vull destacar,a banda del memorable S/Z, o més
aviat, l'escriptura del Sarrasine (també escrit per Balzac), la seva obra magna: El
Quixot.
Atribuït en
altres ficcions a un tal Pierre Menard (injustament oblidat),
que jo sàpiga, el de Roland Barthes és infinitament superior. Vull anticipar-me
a les possibles i previsibles objeccions, afirmant que certs textos, tothom ho
hauria de saber, comporten un risc, que pocs poden concebre, i menys encara,
uns pocs escollits, estan disposats a suportar. L'operació que comporta és una
escissió de tal calibre que irremeiablement condueix a la bogeria i l'oblit, o
a l'oblit i la bogeria. Sinó, com es pot concebre que el mateix Barthes mai va
fer el mínim comentari sobre l'obra que, no hi ha dubte, constitueix el seu
cim? Jo estic convençut que tots els seus escrits són
aproximacions, tempteigs, mers esbossos d'aquell altre text.
Perquè cal
aclarir-ho, allò que Roland Barthes vol escriure no és una versió sinó el
mateix Quixot. El mismísim Quixot, que no càpiga dubte, escrit
fil per randa, escrit ex novo. Idèntic des del primer fins el
darrer espai en blanc. Una advertència: el fet inusual que un Quixot nou, però
escrit ara, idèntic al de Cervantes, esdevingui un text llegible i escribible al
mateix temps, certs astrofísics l'anomenem Big Bang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada